Articles relacionats (7)

Penjar els articles de fa tres, quatre i cinc anys té l’únic proposit de situar, de donar un context a la situació la qual retrata el documental “Encaixonats”. són els anys previs en els quals el veïnat estava actiu i amb esperança. Aquí va una de les altres cròniques que van precedir l’actualitat. 

Vallcarca, en situació límit

Març 31, 2006

>Els veïns es mobilitzen per protestar contra la degradació del seu barri, afectat per una reforma urbanística Lesmanifestacions d’aquest dimecres al vespre a la ciutat de Barcelona van tenir un focus d’activitat a l’avinguda d’Hospital Militar(pròxima avinguda de Vallcarca) on un grup de veïns i veïns van sortir al carrer per protestar contra la situació que viu el seu barri

 i en concret la zona afectada pel pla urbanístic del carrer Farigola. Roser Bozzo, veïna de Vallcarca, manifesta el seu

descontentament assistint a la manifestació. “Aquí es van tancant les cases, tapiant els comerços i la veritat és que el barri s’ha

degradat molt”, diu la Roser. “Ja fa molts anys que no es vol deixar arreglar el barri”, diu l’Antònia Castilla, una altra veïna que

s’ha mobilitzat perquè “volen que canviï alguna cosa”.

El futur, en mans de les immobiliàries
Aquesta és la segona concentració que organitza l’AAVV de Vallcarca-Riera Viaducte per protestar contra la reforma urbanística

de la zona. Les protestes van començar al gener de 2005 amb una llençolada en els balcons i han evolucionat fins les

concentracions que de forma més o menys regular s’han convocat per cada dimecres de la setmana. Els veïns de Vallcarca,

afectats per les obres de rehabilitació del barri i que estan immersos en un procés d’expropiació i reforma urbana, denuncien

l'”especulació amagada” de la qual se senten víctimes amb el beneplàcit, segons ells, de l’Ajuntament que “ha deixat en mans

de constructores privades les negociacions sobre el futur”.

Miquel Cárdenas, membre de l’associació de veïns, denuncia que “hi ha barris que se’ls tracta millor que el nostre”. “Aquí el que

falta són serveis i en comptes d’invertir-hi fan pisos d’alt estànding. Es vol treure gent d’aquí per fer pisos que costaran molts

diners i no ens volen pagar el que ens pertoca!”, denuncia Cárdenas, que pensa que es fa “discriminació” entre uns veïns

[els del carrer Bolívar] i els uns altres [carrer Farigola i voltants]. “Els del nostre cantó només tenim opció de compra, en canvi,

a Bolívar, tenen opció de compra i els hi subvencionen l’entrada del pis de protecció oficial”, continua aquest membre veïnals

que adverteix que són “optimistes” perquè pensa que cada vegada vindrà més gent a les concentracions perquè la “gent està

molt cremada”. Enric Lahóz, també membre de la plataforma veïnal, pensa que “no es va comptar amb els veïns quan tocava

 i ara ja està tot venut i ara no ho poden rectificar”.

Pedro Ezquerro, president de l’associació de veïns de Vallcarca explica que hi ha molta gent gran que han fet fora dels seus

pisos de tota la vida perquè un dels conjugues ha mort i la immobiliària ha aprofitat que el pis estava a nom d’un per treure

a l’altre”. I és que aquesta zona de Vallcarca és un territori que com diuen els veïns “s’ha anat degradant amb el temps”.

“Jo vaig nèixer l’any 1941 i al 45 ja van dir que aquest barri necessitava una reconstrucció“, diu Antònia Castilla, veïna del

barri. La gent jove, amb el pas del temps, ha anat desapareixent. “Ja no hi ha gent jove perquè marxen del barri i només

queda la gent gran”. “Cap fill de treballador s’ha pogut quedar a viure al barri perquè l’Ajuntament no ha volgut“, sentencia

 Ezquerro.

Ofertes insuficients
Els pocs comerços que resten dempeus viuen en una situació d'”impàs”. La Carme Gómez és la propietària de la bugaderia

del barri. Fa 15 anys que hi són i quan van comprar el local no estava afectat. ” Després va arribar un promotor immobiliari i

 l’Ajuntament va dir que estavem afectats i que havíem de cooperar d’alguna forma: o bé construint amb aquesta immobiliaria

o bé que li venguem però el que ens ofereix aquesta immobiliària és menys del que nosaltres vam pagar”, diu Gómez.

El seu negoci és un dels pocs que existeixen al barri, que en aquests moments presenta un aspecte més aviat desolador i

que és un ‘caramel’ per als okupes ja que està ple de cases deshabitades. Des de l’associació de veïns confessen que la

convivència amb el col·lectiu esquàter “en general, és bona”. Pedro Ezquerro sentencia que “tal i com van les coses no sé

el meu fill en el futur serà un okupa perquè tot i treballar, amb els preus dels pisos, no es pot permetre anar-se’n de casa”.

La preocupació, doncs, és un tret comú entre els ciutadans del nord del districte, que continuaran fent protestes per tal de

demanar que l’Ajuntament “se’ls escolti”, situació similar que pretenen les associacions del Tres Turons o els que demanen

el pas de l’AVE pel litoral en comptes de l’Eixample. /Elisabet Vilalta i Miquel Pellicer ·

 

 

http://barcelonaldia.wordpress.com/2006/03/31/vallcarca-en-situacio-limit/

Anuncios
Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

L’equip d”Encaixonats”

Realització i muntatge: Marta Saleta

So: Marta González i Alexandra Garcia-Vilà

Música: Xavier Pié i Macc

Assessorament: Guille Soler i Carmen Avalos

Un projecte d’Ikaps Audiovisuals.

Breu CV:Marta Saleta Esteban: Llicenciada en Comunicació Audiovisual a la UPF. Ha col·laborat i treballat a l’àmbit de la televisió local des del 1994. Dins del món del documental ha codirigit “Chigüines” amb Anna Bello i Montse Enrubia  (2002),  “Una muchacha llamada María”  amb Irene del Pozo (2005) i la sèrie documental “Trasllats” amb Alexandra Garcia-Vilà (2009) per la Xarxa de Televisions Locals.

Publicado en Sobre Encaixonats, el documental | 2 comentarios

Articles sobre Vallcarca (6) El País

Adéu, Vallcarca

La transformació en curs d’aquest barri posa fi a un dels paisatges urbans més singulars de Barcelona

ISRAEL PUNZANO 10/02/2011

Vallcarca, un dels barris més singulars de Barcelona, està irreconeixible. Enderrocs, obres i solars buits dibuixen l’actual fesomia dels seus carrers (molt) pendents. La vella i bohèmia Vallcarca —”un insuperable gueto espiritual”, en paraules del poeta Juan Eduardo Cirlot (Barcelona, 1919-1973)— ens diu adéu per sempre. Desconegut encara per molts barcelonins, aquest barri ubicat entre turons va passar per llargues èpoques d’abandó i d’oblit. Malgrat això, era impossible no sentir-se atret per l’urbanisme caòtic (fruit d’una orografia plena de desnivells) i per l’atmosfera de petit poble que es respirava allà fins fa poc. De nou, l’asèpsia del ciment guanya la partida. A sota quedarà enterrat un pòsit cultural que mereix que es recordi, una història de Vallcarca i un entorn immediat que té com a convidats, entre altres, el compositor Arnold Schönberg i els pioners dels graffitis.

A Heterodòxia. La reforma, o millor dit, la transformació urbanística que des de fa mesos s’està fent al barri, es concentra amb més intensitat a l’avinguda de Vallcarca (i l’entorn) i a la zona del viaducte, on va viure el poeta Rubén Darío el mateix any que va donar a l’impremta una de les seves darreres grans obres, Canto a la Argentina (1914). Però l’estada que va tenir més impacte en la cultura local va ser, sens dubte, la del compositor i pare de la tècnica dodecafònica Arnold Schönberg, que va viure durant gairebé un any, entre el 1931 i el 1932, en una casa de la Baixada de Briz. Allà, el genial Schönberg va compondre Moisés i Aarón, òpera que va quedar inconclusa.

Passat el temps, l’any 1956, va ser precisament el poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot qui va rescatar dels llimbs la presència del compositor a Vallcarca. Per reivindicar aquella fita, Cirlot va voler recordar-lo en un homenatge organitzat a la mateixa finca on va residir el músic. Va ser una sort de funeral laic al qual van assistir entre d’altres, Antoni Tàpies, Albert Manent i Josep Soler. Mesos després, Cirlot va publicar una de les seves obres cabdals, el poema en prosa La Dama de Vallcarca, recollit en el llibre Cirlot en Vallcarca (Alpha Decay) juntament amb altres textos de l’autor que il.lustren la seva relació amb aquesta contrada barcelonina.

El llibre també inclou un article-glossa de la seva filla, Victoria Cirlot, escriptora, editora i professora de literatura medieval de la Universitat Pompeu Fabra, a més d’un recull de fotografies del barri a càrrec de Manel Armengol. “L’estada de Schönberg va convertir Vallcarca en un lloc de peregrinatge pels amants de la música. El meu pare va percebre aquell lloc com un paisatge simbòlic i fins i tot hi va complir l’ideal surrealista de l‘objet trouvé, en el seu cas un tros d’arbust cremat que va conservar a casa. Vallcarca, passat el temps, encara gaudia de part de la seva singularitat, tal com vaig poder constatar quan preparava els materials del llibre. Lamentablement, a Barcelona ja no queden molts d’aquests espais”, apunta Victoria Cirlot.

L’heterodòxia és des de l’inici marca Vallcarca.

A Un ‘Bloomsbury’ casolà. David Castillo va haver de reescriure moltes planes de la seva darrera novel.la El mar de la tranquil.litat (Proa), que és també una biografia de Vallcarca, el barri on va créixer. “A mesura que anava escrivint, l’Ajuntament enderrocava cases i més cases. El paisatge de la meva novel.la i de la meva infantesa estava desapareixent”, explica Castillo, qui considera fins i tot que allò que es troba el visitant quan surt de la parada del metro de Vallcarca ja no és Vallcarca. “Ens hem quedat sense barri, sense aquella part que li donava identitat”, afegeix Castillo.

“A Vallcarca i l’entorn, com el barri del Coll, és on més escriptors catalans han viscut per metre quadrat. La llista és molt llarga i inclou autors com Marià Manent, Joan Perucho, Joan Ferraté, Pere Quart o Joan Sales. No conec un altre territori de la geografia catalana on s’hagi donat aquesta concentració. No cal dir que si ja parlem del proper Carmel, entrem de ple en tot l’imaginari de la narrativa de Juan Marsé”, subratlla Castillo, una de les veus més crítiques amb el canvi de pell de la vella Vallcarca.

A la transformació urbanística en curs no hi ha projectat cap equipament cultural nou, malgrat que al districte de Gràcia afirmen que encara queda per assignar l’ús que tindrà un local de 2.000 metres quadrats ubicat a l’avinguda de Vallcarca i que es podria convertir en el Casal del Barri. Queda per veure, per tant, quina serà l’oferta d’aquest local, perquè els anuncis no sempre es compleixen. Per exemple, fa uns anys es va dir que la finca modernista Sansalvador —ubicada al Coll i un dels primers encàrrecs de l’arquitecte Josep Maria Jujol datat el 1909— es convertiria després de la seva restauració (ja gairebé acabada del tot), en un centre d’investigació consagrat a l’obra de l’arquitecte. Finalment, la finca s’ha convertit en seu del Taller d’Història de Gràcia. En el futur es posaran en marxa visites organitzades dins de les rutes del Modernisme, un àmbit en què també tenia alguna cosa a dir la Vallcarca derruïda.

Modernisme humil i amb encant. En aquest recorregut per la memòria cultural de Vallcarca no podia faltar el Modernisme. A l’inici, quan formava part d’Horta, la població de Vallcarca estava integrada per dos grans grups d’habitants. D’una banda, hi havien els estiuejants, propietaris de petites torres i casetes que finalment van conformar la fesomia del barri ara per terra. D’una altra banda, la gent de la vall, amb interessos molt diversos, que reivindicava millors comunicacions per escapar d’un aïllament crònic. Les distàncies es van salvar gràcies a la construcció del pont de Vallcarca, un dels elements més cridaners del barri.

Aquelles cases no podien defugir les modes del temps i estaven plenes de detalls modernistes que van convertir Vallcarca en parada obligada dels nombrosos estudiosos d’aquest corrent arquitectònic. A més, des de l’avinguda de Vallcarca s’agafa la baixada de la Glòria, el carrer que acaba en una de les entrades del Parc Güell, la que dona accés a la part forestal del conjunt monumental i a alguns dels millors miradors per gaudir d’unes vistes espectaculars de Barcelona.

Aquests detalls modernistes, alguns molt humils però amb encant, no estaven catalogats com a patrimoni i han tingut la mateixa sort que les cases on estaven situats. Malgrat això, Vallcarca continua formant part de les rutes modernistes gràcies a edificis com la Casa Comas d’Argemir, obra de Josep Vilaseca i Casanovas ubicada a l’avinguda de la República Argentina.

La seva proximitat a zones verdes, com l’esmentada del Parc Güell o del Turó de les Tres Creus —al qual s’accedeix via bifurcació per la mateixa entrada de la baixada de la Glòria—, segueix sent un reclam per atreure nous veïns que busquen tranquil.litat i alhora una certa proximitat amb el centre de Barcelona. És el cas del nou director de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), Pablo González, que va triar aquest barri perquè li permetia estar en contacte amb la natura. González va descobrir després amb gust que Arnold Schönberg va ser durant un temps un dels residents il.lustres de Vallcarca, però la cultura del barri no només ha viscut del passat. També ha creat tendències a base de graffitis.

Bressol de l’art urbà. Ai las, els graffitis, cosa delicada a Barcelona. Però agradi o no, la ciutat va ser l’entrada a Espanya d’aquesta pràctica. Els seus inicis daten dels anys vuitanta (sempre els vuitanta!), i es van donar al turó del Carmel, a la zona de les velles bateries antiaèries.

Aviat, els graffitis es van expandir per zones properes com Vallcarca, on encara en queden de molt interessants de caire realista. Durant els anys noranta, els graffitis de Barcelona van tenir un gran ressò internacional i la ciutat era citada com un referent mundial (a Internet queden rastres encara d’aquella admiració). Graffiters de diversos països es disputaven els anomenats Halls of Fame (murs de la fama) de la ciutat i Vallcarca en va ser un dels temples.

Tot això va acabar amb les polítiques restrictives de l’Ajuntament que van convertir qualssevol d’aquestes expressions en il.legal. El debat es va tancar amb arguments de civisme; finalment s’ha considerat que tant un tag (les omnipresents signatures amb esprai) com un graffiti són la mateixa brutícia. Diversos col.lectius de creadors s’han queixat d’aquesta situació i sembla evident que s’hauria de tornar a obrir el debat tenint en compte el valor estètic d’aquesta disciplina. Raons no els en falta, perquè en aquest moment hi ha moltes veus que assenyalen Banksy com l’artista viu més important del nostre temps. A més, els graffitis ja han començat a ser objecte d’estudi a les universitats i protagonistes de diversos treballs acadèmics.

El regidor del districte de Gràcia, Guillem Espriu, diu que mai no ha tingut una reivindicació en aquest sentit i que, si li plantegessin, es podrien buscar solucions per oferir algun espai als graffitis sense incomplir la normativa. Per exemple, posant a disposició parets que estan destinades a ser enderrocades, cosa que no afectaria una expressió artística que neix amb pulsió de ser efímera.

En qualsevol cas, l’art al carrer mai no ha estat aliè a Vallcarca. Ans al contrari, perquè un dels elements més visibles és el gran mural que va fer Joan Barjau l’any 1988 a la paret mitgera dels números 51 al 55 del carrer del Repartidor.

Barjau va poder tirar endavant el projecte gràcies a un petit ajut de les caixes d’estalvis i a la col.laboració de l’arquitecte Gabriel Poblet, veí de l’edifici. Feia poc, no més d’un any, que s’havia pintat la primera gran paret mitgera a la ronda del General Mitre. L’autor va fer un homenatge al Parc Güell fent una versió del famosíssim trencadís de Gaudí. Tot un visionari, si es veu la proliferació que ha tingut després el trencadís en els més variats productes de marxandatge. El mural serveix també per recordar la proximitat del Parc Güell, l’únic que sembla immutable a la zona.

Abandó. Els graffitis regnen en zones degradades. Aquest n’és l’àmbit natural: les runes. Per això van proliferar tant a Vallcarca, perquè era un barri abandonat per les institucions. La població del barri envellia i amb ella, tot el paisatge urbanístic. No es va reformar gairebé res i quan s’ha decidit de fer alguna cosa, la solució ha estat derrocar i començar de zero.

Les cases abandonades, especialment les de la zona del carrer de la Farigola, van ser okupades i amb el temps Vallcarca es va convertir en “territori okupat“, tal com diu Espriu.

Encara queden cases okupades, però la majoria s’han convertit en descampats i solars en espera que la iniciativa privada repunti i ‘creixin’ edificis nous. Tal com està el sector de la construcció no serà fàcil, reconeixen al districte, però bona part de la transformació de Vallcarca consisteix en obra pública. El regidor creu que es necessitaran com a mínim sis anys per acabar la nova avinguda de Vallcarca, i això si no hi ha més restriccions econòmiques. La reforma, afegeix, és molt complexa, perquè el pla va acompanyat per processos d’expropiació, com el de La Casita Blanca, i de la construcció d’edificis per reallotjar els veïns afectats, entre altres intervencions.

El col.lectiu okupa de Vallcarca tenia mala relació amb els veïns, però van convertir el barri en un bastió del hard-rock i l’ska que atreia jovent alternatiu. Vallcarca es va convertir en l’Off-Gràcia i en referent dels fanzines contestataris: els antisistema van contribuir a signar la sentència de mort de la vella Vallcarca. Entre la gent que més s’hi oposava es trobaven els nous veïns que s’havien anat instal.lant al barri i que volien posar fi a aquell entorn tan degradat. Perquè cal reconèixer que la transformació de Vallcarca s’ha pactat amb les associacions de veïns del barri. Com la de Gràcia Nord-Vallcarca, que presideix Josep Montmany, que viu al barri des de fa 10 anys. “La part antiga de Vallcarca estava tan deteriorada, que no vam valorar el barri des d’una perspectiva de patrimoni. Només hi havia rates i okupes. En realitat, no ens hauríem oposat a un altra mena de reforma, però no se’ns va plantejar, ni nosaltres ho vàrem pensar. És veritat que aquesta reforma canvia totalment l’aparença del barri, però hem preferit que les coses estiguin netes sobre altres qüestions”. Doncs dit i fet, un altre lloc singular esborrat del mapa barceloní.

Adéu, però… I què ens queda? Doncs, prendre alè per coronar els seus carrers costeruts, recordar que Vallcarca i el Coll van ser el regne de l’Editorial Bruguera —la factoria dels somriures—, parlar amb la gent gran que recorda quan el barri era com un poble amb una espardenyeria i una vaqueria, gaudir d’algunes de les millors vistes de Barcelona, fer fotografies d’un món que s’acaba —hi ha molts fotògrafs aficionats que hi prenen instantànies— i desitjar, és clar, que els veïns siguin molt feliços amb la nova Vallcarca.

Publicado en Sobre Vallcarca, el barri | 1 Comentario

Encaixonats a Vallcarca

Encaixonats és la història d’una pèrdua. La pèrdua del barri, i per tant, del territori. La pèrdua dels records i de la identitat dels seus veïns. La pèrdua d’una lluita per salvar els seus carrers i de denunciar la situació que han viscut.

Vallcarca és també una història sobre el pas del temps i la soledat, i l’aparenta sensació que les coses no es poden canviar.

Publicado en Sobre Encaixonats, el documental | Deja un comentario

Finestres d’Encaixonats

Publicado en Sobre Encaixonats, el documental | Deja un comentario

Articles (5) L’última moneda de canvi

 

Un projecte urbanístic amenaça l’entorn de l’ermita de la Salut

Condemnat per no sancionar »

Rebel·lió a Vallcarca

Abril 30, 2005

VALLCARCAALBERT OLLÉS

El carrer d’Argentera, al cor del casc antic de Vallcarca, va ser durant molt de temps un dels principals punts comercials de la zona. Avui és un carrer fantasma, sense cap local obert, de voreres desertes i cases degradades i mig abandonades. El mateix s’esdevé a bona part de la zona vella del barri, afectada des de fa 30 anys per una modificació del Pla General Metropolità (PGM), i que ara s’enfronta a l’especulació immobiliària i a un polèmic projecte municipal de reforma. La situació és crítica i els veïns han reaccionat, i es mobilitzen per defensar la seva identitat.  

Miquel Cárdenas viu a Vallcarca des de fa tres dècades i és propietari d’un taller al carrer de Farigola, al costat del d’Argentera, dos dels nuclis inicials del barri, sorgit a una vall ubicada entre els turons del Putxet i del Coll. Fer un tomb amb ell per aquests carrers és com viatjar en el temps. “Aquí hi havia una sabateria, i aquí una barberia, dos bars i una fusteria”, va indicant mentre assenyala portes tancades i locals ara buits.  

La modificació del PGM ha impedit els veïns rehabilitar els seus habitatges i comerços i la imatge del barri s’ha anat degradant de mica en mica. “La prohibició de l’Ajuntament ha ofegat una trama social que estava consolidada i ha deixat el barri en mans de constructores ‘amigues’, que enganyen i subornen els antics propietaris perquè marxin”, diu en Cárdenas.  

Doble scalèxtricEls habitants del barri acusen l’Ajuntament de permetre “pràctiques agressives de mobbing” per part de les constructores. “Estem preocupats i alarmats per la manca de transparència sobre aquestes actuacions. Volem que es garanteixin els drets dels veïns davant la política d’expropiacions que estem patint i que afecta 200 famílies”, diu Jordi Codina, un altre dels afectats. “Les constructores, amb Nuñez i Navarro al capdavant, enganyen la gent gran oferint-los indemnitzacions de 510 euros (85.000 pessetes) per metre quadrat, quan saben que després vendran els mateixos habitatges per preus que multiplicaran per deu aquesta quantitat”, denuncia.  

Els veïns consideren que se’ls tracta injustament des de fa anys i demanen un tracte equitatiu: “Allò que l’Ajuntament no ha pogut fer a d’altres indrets de la ciutat ho volen experimentar aquí. Som l’última moneda de canvi de l’especulació”.  

El punt i final de tot aquest procés és el pla de reforma del sector Hospital Militar-Farigola, aprovat el 2002. Segons els afectats, aquest projecte municipal “destruirà el que encara queda del barri, tot creant una ciutat dormitori i residencial de luxe amb pisos de gran alçada i un doble scalèxtric de vials a l’estil dels anys 70”. “Ens volen fer un altre Diagonal Mar, transformant Vallcarca de forma radical i artificial”, afirmen. Les diferents associacions de veïns de la zona, que inicialment pertanyia a Horta però a l’actualitat forma part del districte de Gràcia, s’han unit per lluitar contra aquest pla. “Volem que l’Ajuntament ens tingui en consideració en totes les decisions relacionades amb el nostre futur i crear una taula de negociació conjunta per parlar de com ha de ser la nova Vallcarca”, diu Pedro Ezquerro, president de l’Associació de Veïns de Vallcarca-Riera Viaducto. Els veïns demanen que en aquesta negociació participin també representants “neutrals” del món social, econòmic, arquitectònic i mediambiental.  

La plataforma reivindicativa que s’ha creat, on també hi ha l’Associació de Veïns del Passatge Isabel, la de Gràcia Nord-Vallcarca i la del Coll, demanen “mantenir la convivència ciutadana mitjançant un urbanisme al servei de les persones” i que la “necessària” remodelació del barri es faci sota uns principis de “sostenibilitat ambiental, redistribució democràtica de l’espai lliure disponible i recuperació de la memòria històrica”. També demanden “un impuls de l’activitat comercial i de petites empreses, la superació del dèficit actual d’equipaments i més habitatge social ”. 

Reubicació dins el barri  Aquestes peticions genèriques es concreten en un llistat en el qual destaquen la reubicació dins elbarri de tots els residents actuals, que no hi hagi cap nou vial entre l’avinguda Hospital Militar-Farigola i el pont de Vallcarca i la construcció d’un centre cívic, un poliesportiu amb piscina i un institut. També es parla de millorar les connexions per als vianants, alliberar de construccions zones molt densificades i la protecció d’elements històrics com l’antiga pedrera del carrer Farigola, fonts i passatges antics, l’aqüeducte del passatge Turull i diferents arbres centenaris que es troben en perill.  

Els veïns han omplert de pancartes reivindicatives els principals carrers i diuen que estan preparats per arribar “fins on sigui”. El regidor del districte de Gràcia, Ricard Martínez, els va prometre una primera reunió durant el passat mes de gener, però en el moment de tancar aquesta edició encara l’estaven esperant. Els afectats amenacen amb accions de protesta “radicals” en el cas que no puguin trobar-se amb l’Ajuntament.  

“Vam trigar en posar-nos en marxa perquè som treballadors i prou feina tenim amb el dia a dia, però tothom s’ha conscienciat de la gravetat del moment i volem arribar fins al final”, diu Miquel Cárdenas. Al carrer d’Argentera hi ha soroll de timbals de guerra. La rebel·lió veïnal a Vallcarca només ha començat. 

Un deute històric de la ciutat  Les demandes veïnals comencen a donar resultats i han provocat que l’Ajuntament donés, per primer cop, la cara. El regidor del districte de Gràcia, Ricard Martínez, va reconèixer a finals del passat mes de desembre el “deute històric de la ciutat” amb Vallcarca. Segons Martínez, el nou projecte “preveu guanyar per a la ciutat espai verd i espai públic, construir un petit equipament de barri, conservar l’edifici modernista que hi ha a la zona i urbanitzar Vallcarca millorant els accessos amb nous vials”. L’Ajuntament ha garantit, mitjançant un comunicat enviat als mitjans de comunicació, “el reallotjament de les famílies afectades al mateix sector on viuen ara”. Segons el regidor, “l’administració protegirà els veïns” davant qualsevol vulneració de la seva voluntat per part de les constructores i posarà a la seva disposició un tècnic que els informarà dels seus drets i dels passos que han de seguir si pateixen mobbing .El comunicat municipal assegura també que els baixos dels nous habitatges es dedicaran a activitats comercials, per evitar la “desertització” de la zona.

 

http://barcelonaldia.wordpress.com/2005/04/30/rebel%C2%B7lio-a-vallcarca/

Publicado en Uncategorized | Deja un comentario

Història i conflicte

Vallcarca és un barri del districte de Gràcia que ha viscut sota l’amenaça constant d’una reforma els darrers trenta anys, des de l’era Porcioles, i finalment ha estat afectat per una modificació del Pla General Metropolità de Barcelona el 2002. El casc antic d’aquest petit barri està delimitat per l’Avinguda de Vallcarca, el Pont de Vallcarca i el carrer Farigola, una zona que anomenarem “Vallcarca-riera-viaducte” i que es troba entre els turons del Putxet i el Coll. La riera és doncs l’origen d’aquest barri i un dels seus límits, que fins fa poc es deia Hospital Militar i actualment es diu Avinguda de Vallcarca.

El documental va nèixer com a una recerca que pretenia testimoniar el procés de transformació d’aquest barri barceloní a través d’una documentació bàsicament audiovisual. La fesomia de Vallcarca ja ha començat a canviar des de mitjans de l’any 2009: s’han enderrocat ja més d’una desena de cases i finques que han estat adquirides per l’ajuntament i per immobiliàries. D’aquí poc el barri de Vallcarca haurà perdut les construccions de fa més d’una cinquantena d’anys, tot rastre del seu teixit comercial i social. Es tracta d’un barri que ha patit una desertització progressiva en els darrers deu anys.

2- VALLCARCA: HISTÒRIA I CONFLICTE ACTUAL

Cap a principis del segle XX, Vallcarca es va formar com a part del municipi  d’Horta. Era un barri d’estiuejants, ple de torretes i masies com Can Falcó, Can Mas i Can Gomis, i l’hostal de la Farigola, substituït ara per una escola i que dóna nom a un dels carrers principals. Un barri ple de carrers estrets, amb un cert aire a poble, on es barregen cases de planta baixa amb tallers de petites indústries envoltat per una part amb blocs de construcció més posterior a la part baixa de la riera. El barri ha acollit al llarg d’aquest segle no nomès a estiuejants, sinó a tota una onada d’immigració espanyola cap als 50-60, de procedència modesta i que venien motivats per la supervivència. En l’actualitat, hi viuen veïns de tota la vida (gent gran en la seva majoria), alguns comerciants i responsables de tallers, membres del col·lectiu esquàter, i llogaters que han aprofitat rendes molt baixes (sabent que era per un temps incert),…

Ens centrarem en el nucli antic del barri, el que queda reduït i encaixonat entre el pont de Vallcarca, l’Avinguda i el carrer Farigola. El seu nom original és Vall Càrcara, que significa «encaixonada»: una vall estreta per la quan baixaven les aigües de diferents torrents i que quedava incomunicada fins que es va construir el pont de Vallcarca i posteriorment transports com el metro o l’autobús.

El Pla de reforma del sector Hospital Militar-Farigola ha dividit la zona en set àrees d’afectació. Cada àrea té uns motius diferents: des de la construcció de nous edificis, àrees verdes i, en el cas del nucli antic, edificis noua i un vial, que es comença a construir al març, per tal de connectar l’Avinguda de Vallcarca amb la part superior del pont de Vallcarca i la plaça Mons. En total, el projecte afecta a més de dues centes famílies.

Ja abans de la seva afectació al 2002, el barri estava sota un procés d’abandonament i transformació: els locals i negocis que plegaven no han estat substituïts per altres, les cases no han pogut fer millores perquè no han rebut llicències d’obres… Un estat de paràlisi i degradació que fan que els mateixos veïns parlin de la seva Vallcarca com si fos un “barri cementiri” o “fantasma”.

El barri, que havia tingut peixeteries, “colmados”, bugaderies, i fins a un cinema, ara està format per edificis que seran enderrocats en menys d’un any o dos. La seva població, en gran part, és d’edat avançada. Ja ha començat la sortida dels veïns fora del barri: El veïnat ja s’ha  començat a fragmentar i quedarà repartit per barris com Sant Gervasi i el Coll-Vallcarca (zones limitants) i, en algun cas, alguns veïns marxaràn més lluny. Les memòries i vivències quedaran soterrades amb les runes.

Una part del veïnat també la constitueixen els esquàters, amb qui en aquest cas la majoria de veïns han establert un contacte quotidià. En alguna ocasió hi ha hagut projectes en comú per tal de revitalitzar el barri, com un hort comunitari en un terreny d’una antiga escola.  

Vallcarca ara sembla estar més morta que mai, i en canvi, porta set anys mobilitzant-se en contra de la seva “destrucció” i de les “expropiacions”. Igual que ha passat en altres barris de la ciutat, és interessant l’aliança de veïnat amb el moviment okupa.

Publicado en Sobre Vallcarca, el barri | 1 Comentario